Mentre ens diuen que l’economia va bé, que les empreses estan en beneficis rècord, que el PIB és dels que més creixen a la UE i que s’ha arribat a 22 milions d’afiliats a la seguretat social, les condicions de vida de la majoria de la classe treballadora empitjoren.
Fa anys que patim una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu. Els salaris no arriben, no segueixen el ritme d’una vida cada cop més cara. Mentrestant, les empreses acumulen beneficis com mai. Ens diuen que tot creix, però aquest creixement no es reparteix: es concentra en mans d’uns pocs. Els ultrarics acumulen cada dia més riquesa, mentre la meitat de la població va caient en la precarietat.
Els convenis no han recuperat el poder adquisitiu ni de la crisi 2008-2014 ni de la crisi inflacionària postcovid, i el Salari Mínim, tot i haver pujat per sobre de l’IPC, no ha fet d’efecte tractor ni ha arrossegat els convenis cap amunt. A banda, l’IPC és un indicador cada cop més allunyat de la vida real. No reflecteix el pes brutal de l’habitatge en les nostres economies. No explica que la meitat de la població destina una part desproporcionada del seu salari a pagar un lloguer o una hipoteca que no para de pujar i li atorga menys pes al lloguer que les begudes alcohòliques o al consum de tabac. Tampoc reflecteix com la cistella de la compra bàsica ha patit un dels majors augments en comparació amb els salaris de la història recent.
És per això que afirmem que la classe treballadora està en caiguda cap a la precarietat. I que aquest és el resultat de dècades de sindicalisme de concertació, de pactes a la baixa i de “pau social”. Durant més de quaranta anys se’ns ha dit que a base de negociació i diàleg amb patronals i administracions avançaríem. Sense mobilització ni conflictes, diuen que arrancaran millores per a la classe treballadora. Però la realitat és clara: els convenis col·lectius, en la seva gran majoria, no han garantit millores reals. No han superat l’augment del cost de la vida. I sense pressió, sense lluita, sense vagues, no hi ha avenços. Les patronals i les administracions no regalen res. Si no lluitem, a poc a poc anem retrocedint.
Per altra banda, assistim a un procés de desindustrialització permanent, amb una pèrdua constant de la sobirania industrial, engreixant a base de subvencions i exempcions fiscals a multinacionals estrangeres que, a la mínima que veuen pèrdues, marxen o deslocalitzen sense pietat, deixant centenars o milers de treballadores a l’atur. Com és el cas de la centenària, Serra Soldadura. Assistim a la desinversió i externalització constant dels serveis públics, portant a la precarització de les plantilles i a la caiguda de la qualitat, com és públic i notori, en les llistes d’espera en sanitat o la massificació a les aules catalanes.
Per això, és el moment de fer un pas endavant. És el moment de recuperar un sindicalisme ofensiu. Un sindicalisme que no es conformi a gestionar la derrota, sinó que aposti per guanyar. Hem de tornar a portar el conflicte a les empreses, hem de recuperar salaris i drets, hem de construir força col·lectiva allà on es presenti la mínima oportunitat. Hem de posar en marxa la nostra maquinària sindical, per a demostrar, com altres sindicats han mostrat a l’estat espanyol, que sense conflictes no hi ha victòries. I aquest ha de ser el paper de CGT a Catalunya: Ser el sindicat de referència de la classe treballadora en lluita.
La CGT es troba en un moment dolç. Continuem creixent, cada cop som més, molt a prop ja de les 27.000 afiliades a Catalunya. Som presents en més centres de treball, en més sectors, amb més delegades, i cada dia som a més negociacions de convenis col·lectius, malgrat el boicot constant dels sindicats de la pau social.
Però no només es tracta de créixer en afiliació, sinó de créixer en la lluita i la capacitat de pressió i autodefensa. Des de fa deu anys, la CGT és el sindicat que més vagues convoca. Aquest 2025 hem convocat prop d’un terç de totes les vagues, molt per sobre de CCOO i UGT. I no només en quantitat: les nostres vagues són més sostingudes, més fermes, amb més capacitat de pressió. Perquè entenem que la vaga no és un gest simbòlic, sinó una eina per a arrancar millors victòries.
Ara hem de fer un pas més. Hem de començar a construir mobilitzacions de sector. Hem d’enfortir els vincles entre empreses on ja tenim presència, coordinar lluites de sector, per a sumar forces. Només així podrem esdevenir un veritable sindicat de contrapoder, capaç de pressionar no només empresa a empresa, sinó conjuntament sectors sencers de l’economia.
Sabem que tot això passa en un context especialment dur. Vivim enmig de guerres, d’una inflació persistent i d’un sistema que cada cop genera més desigualtat. I al mateix temps, veiem com els discursos reaccionaris de l’extrema dreta, el racisme, el masclisme, l’individualisme, penetren en la classe treballadora de forma preocupant. Discursos que busquen dividir-nos, enfrontar-nos entre nosaltres, mentre els de dalt continuen enriquint-se.
Davant d’això, el sindicat ha de ser molt més que una eina laboral. Ha de ser una escola de solidaritat, un espai on reconstruir vincles, on reconèixer-nos com a classe. Un espai per combatre la por, la resignació. Un espai on organitzar el suport mutu entre les noves treballadores migrants, les més precàries per norma general. El sindicat ha de ser una escola per al conjunt de la classe treballadora i és de vital importància per a la nostra organització, trobar-nos i formar-nos totes les afiliades, amb especial interès en les noves generacions de sindicalistes, que ens han de fer pujar un esglaó més en la conflictivitat de classe i en la construcció del contrapoder sindical de CGT. És un repte, que cada dia més afiliades a la CGT entenguin quin és el projecte i els valors del sindicat. Si no, podem acabar sent un gegant amb peus de fang. Un sindicat amb retòrica radical, però que no podem dur a la pràctica les nostres paraules.
El repte és gran. I per afrontar-lo necessitem ser moltes més, més fortes i més formades. Necessitem continuar construint organització, continuar acumulant força per a avui, fer front als embats del capitalisme, i per a fer possible, en el futur, un canvi radical d’aquest sistema injust i corrupte.
Aquest Primer de Maig ho diem clar: volem recuperar el que és nostre. Volem salaris dignes, vides dignes. Volem deixar de sobreviure per començar a viure. I volem construir la força que haurà de canviar tot: l’anarcosindicalisme del segle XXI.
I això només ho aconseguirem amb unitat i determinació en la lluita.
Per una vida que mereixi ser viscuda!
Visca la classe treballadora!
CGT Catalunya
https://cgtcatalunya.cat/
@CGTCatalunya
Convocatòries:
Badalona
11 h Plaça de la Vila
Barcelona
11.30 h Jardinets de Gràcia
17.30 h Renfe Clot
Berga
12 h Plaça Paisos Catalans
El Pont de Suert
12 h Confraria Nova
Girona
12 h Estació d’Olot
Lleida
11 h Plaça del Treball
Sabadell
11 h Plaça Espanya
Sant Feliu de Llobregat
11.30 h Plaça de la Salut
Santa Coloma de Gramanet
11.30 h Plaça del Rellotge
Tarragona
18 h Plaça Imperial Tarraco
Vilafranca del Penedès
12 h Plaça de la Vila
Vilanova i la Geltrú
11h Avinguda Francesc Macià amb Carrer Dr. Zamenhof