Les escoles rurals tenim unes casuístiques sovint molt diferents de les escoles que es troben a nuclis urbans. Escoles localitzades a nuclis petits amb pocs serveis, territoris sovint extensos i població dispersa i, en el cas del Baix Penedès, una mobilitat poblacional molt elevada. Afegim que la nostra comarca té l’índex d’atur més elevat de Catalunya, amb un 12’84% segons dades de l’IDESCAT el desembre de 2024 i que és El Montmell el municipi amb més índex de la comarca, amb un 17’47%.
Als darrers anys les escoles rurals hem viscut unes oscil·lacions importants, fruit d’aquesta mobilitat territorial que provoca augments de la població escolar, en general, a l’hora que poden haver-hi disminucions puntuals.
Però en general l’augment de la població escolar s’ha mantingut, serveix com a exemple l’escola Teresa Godes i Domènech. L’any 2000 la nostra escola tenia una vintena d’alumnes, vuit anys després ja passaven del centenar. Ja podeu imaginar el sotrac que aquest augment d’alumnes va provocar en una petita escola que va créixer a cops de matrícula viva. Un augment que s’ha sostingut als darrers 15 anys tenint una mitjana de 120 alumnes matriculats, però amb una variabilitat important depenent dels cursos, ja que hi ha cursos on hi ha més alumnes que en altres. Un fet que pot comportar que, amb el mateix nombre d’infants, hi hagi dues escoles amb un mestre més o menys perquè hi hagi algun curs amb pocs alumnes i d’altres molt més nombroses. Mantenir aquest mínim d’alumnes per curs, per tal de no perdre dotacions de mestres, és una de les preocupacions de les direccions rurals. I és que una mestra més o menys a una escola rural pot suposar un daltabaix en la qualitat i l’atenció a l’alumnat, una alteració que incideix a nivell general, però especialment en els infants que necessiten més suport educatiu, per fer possible el decret d’inclusió educativa.
En aquest sentit, els serveis externs de suport a les necessitats educatives especials poden oferir menys temps i atenció a les escoles rurals. Tampoc no es considera que l’escola rural pugui tenir un SIEI malgrat tenir prou alumnes susceptibles de rebre aquest suport. I és que les escoles rurals acostumen a ser un espai buscat per famílies amb infants amb NESE, sigui per la ràtio més baixa, per l’ambient més familiar de les escoles petites… El cas és que no són poques les famílies que fan quilòmetres buscant un espai més acollidor. A aquest fenomen el departament d’educació li diu, extraoficialment, “turisme escolar”. Un terme pejoratiu quan es tracta del sistema públic d’educació i que el mateix departament vol limitar impedint que es matriculi cap alumne/a de fora del municipi on es troba empadronat/da, tot i haver-hi places disponibles. Una limitació de matrícula que no es produeix a l’escola concertada a la qual es poden matricular vinguin del municipi que vinguin.
Les escoles de nuclis rurals ens trobem limitades a l’hora de fer sortides pedagògiques, ja que per petit que sigui el desplaçament, ja ens cal contractar un servei privat de transport, de manera que hem de pensar molt bé la tria i, alhora, resignar-nos a prescindir d’aquests tipus d’activitats que, sota un punt de vista educatiu, són del tot necessàries i enriquidores pels infants. Parlo de sortides a la biblioteca pública de la comarca, museus, mercat municipal i altres institucions de l’entorn social que considerem espais d’interès pedagògic. El Departament no ens facilita l’accés, no ens té en compte i aquest és un altre greuge comparatiu respecte escolars d’altres municipis urbans.
L’assignació econòmica del departament d’educació, de 4800 euros anuals, no és prou per garantir un ensenyament gratuït a l’educació pública, amb la compra de material escolar i pedagògic per a tot l’alumnat. És una paradoxa veure la inversió en material digital (com panells, equips de ràdio i TV, etc) que ha arribat a l’escola, sense haver-hi demanda, mentre costa arribar econòmicament a invertir en material pedagògic i escolar cada curs. En aquest sentit, en els darrers cursos, hem vist tota una sèrie d’ajuts econòmics directes o semidirectes a l’alumnat. Primer va ser el val escolar per a alumnat de primària i secundària (que ha passat dels 100 als 60 euros per infant). Uns ajuts que haguessin ajudat molt més si s’haguessin gestionat directament des de l’escola, que haurien ajudat a invertir en material escolar i pedagògic per a tot el centre, facilitant que l’escolarització sigui gratuïta de veritat, sense haver de mantenir quotes il·legals per tal de sostenir el pur funcionament quotidià: poder comprar material escolar i pedagògic de qualitat per a tot l’alumnat i fer sortides pedagògiques on hi vagi tothom.
Un altre ajut del Departament i que tenim des de fa dos cursos, són les motxilles escolars destinades a infants d’I3 i I4, 1r i 2n d’ESO, que tinguin el reconeixement de necessitats específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals (NEE B). Implica la gratuïtat del material escolar i de les sortides dels alumnes d’aquests nivells. Aquests ajuts si es gestionen des de l’escola.
Lluny, però, de facilitar-nos les coses, ens trobem una tasca afegida de gestió econòmica i burocràtica que treu temps i energia a l’equip directiu, un sistema que dificulta poder fer un ús racional de diners públics. Un sistema manifestament millorable.
No vull acabar aquest article sense fer una reivindicació més a favor de les escoles rurals. Som un enorme generador de vida social i relacional als pobles de menys de 2000 habitants, que són un 61’9% del total de pobles i ciutats de Catalunya. Cadascú d’aquests pobles tenim casuístiques i funcionament molt variables que han de ser escoltats i atesos, igual que les escoles que vertebrem aquests municipis. Atendre l’escola rural és un deure, donar un servei de qualitat al seu alumnat és una obligació de l’administració educativa que l’escola rural, a la part final de la baula educativa, no pot sostenir sense ser escoltada ni atesa.
Maria Rodríguez Catalán
Mestra i directora a l’escola Teresa Godes i Domènech
La Joncosa del Montmell (Baix Penedès)