La policia de proximitat1 (o policia comunitària) és un model que pretén apropar els agents a la comunitat i reforçar la prevenció de conflictes mitjançant el diàleg i la cooperació. A Catalunya, això s’ha traduït en una presència més estable al territori i en la col·laboració amb escoles i entitats del barri, assumint funcions preventives i educatives com xerrades sobre convivència, seguretat o ús responsable de l’espai públic. L’objectiu declarat és generar confiança i evitar conflictes abans que apareguin. Aquest enfocament contrasta amb el model policial tradicional, més habitual a l’Estat espanyol durant molts anys, basat en actuacions reactives i punitives, amb poca relació amb la comunitat educativa i centrades en la sanció més que en l’acompanyament. Des del punt de vista educatiu, el debat se situa en si aquests rols preventius aporten realment eines pedagògiques o si, en canvi, reforcen una lògica de control dins l’escola.
Normalització de la presència policial a les escoles
En els darrers anys, la presència policial s’ha anat normalitzant sota el pretext de garantir la seguretat. Tanmateix, aquesta aposta transforma profundament la funció educativa i allò que abans es resolia amb diàleg, mediació o acompanyament tutorial, ara es gestiona sovint des d’una lògica punitiva. Així, conflictes menors passen a ser criminalitzats, augmenten les sancions, les expulsions i fins i tot les denúncies, i l’escola es reforça com a espai de control. Molts d’aquests conflictes són conseqüència directa de les condicions de precarietat i de les injustícies socials estructurals que genera el sistema. L’escola no és un espai aïllat, sinó un reflex de la societat, i per això la convivència es veu afectada en la mateixa mesura que la societat.
Contradicció entre educació i lògica policial
La presència de la policia porta implícita una tensió entre dos discursos contradictoris. D’una banda, l’educació ha de fomentar l’empatia, la comprensió mútua, la resolució pacífica de conflictes i la provenció (preparar-se per afrontar els conflictes abans que es desbordin) a través del diàleg i de pràctiques restauratives. De l’altra, la lògica policial es basa en la imposició de normes, el control i la sanció, posicionant l’alumnat com a possibles infractors més que com a participants d’un procés d’aprenentatge. Per exemple, per prevenir la violència masclista, no n’hi ha prou amb amenaçar amb càstigs; cal ensenyar que homes i dones són iguals i fomentar el respecte cap a les dones, més enllà de la por a les conseqüències.
Així, es genera una incoherència central perquè l’escola hauria de ser un espai on s’aprenguin estratègies de convivència basades en la confiança i l’autoregulació, mentre que la presència policial tendeix a normalitzar una cultura de la por, de l’alarma i del càstig, en la qual s’externalitza a tercers la resolució de conflictes (que hauria de ser responsabilitat de la comunitat educativa). Els policies, projectats com a agents de seguretat, mentors i aplicadors de la llei alhora, generen ambigüitat i dependència, sense disposar de la formació docent necessària ni està orientada a objectius educatius.
En paral·lel a això, ens trobem que la pèrdua de respecte i autoritat del professorat és un fenomen reconegut en molts centres educatius actuals, fruit de condicions de precarietat, sobrecàrrega laboral i l’evolució de la societat. Aquesta autoritat pedagògica, basada en la confiança, el diàleg i la relació educativa mútua, no es pot suplir amb una autoritat coercitiva com la policial. L’entrada de policies armats no reforça l’autoritat del docent, en tot cas la redueix, ja que pretén imposar una autoritat superior, amb més poder de sanció, la qual cosa condiciona directament el clima escolar i afecta la manera com els alumnes experimenten l’autoritat i la convivència.
Sota l’autoritat policial, l’alumnat passa a ser principalment objecte de control i sanció, perdent protagonisme en la gestió dels conflictes i tenint un rol passiu. La seva participació es redueix a complir normes imposades, sense oportunitat d’aprendre a gestionar desacords. En canvi, en un enfocament basat en la justícia transformadora i en pràctiques restauratives, l’alumnat té un paper actiu participant en la resolució de conflictes, reflexionant sobre les conseqüències de les seves accions i contribuint a la construcció d’un entorn escolar més inclusiu i segur, desenvolupant competències socials i responsabilitat col·lectiva. Així doncs, la intervenció policial no resol els problemes educatius, sinó que els reprodueix i els agreuja.
Impactes sobre l’alumnat
La policialització (el procés pel qual un espai, un àmbit o una problemàtica passa a ser gestionat o influït per la lògica policial) transforma el clima educatiu introduint encara més la vigilància escolar, afegint la por i trencant els vincles de confiança, reduint la capacitat del professorat per gestionar pedagògicament els conflictes. També pot afectar més l’alumnat vulnerable (com poden ser joves racialitzats, amb menys recursos o amb dificultats socials i familiars), que són més propensos a ser objecte de vigilància, control i sanció. En lloc de protegir-los, l’escola acaba reproduint mecanismes d’exclusió, ja que el sistema penal, representat per la policia, castiga les conseqüències sense abordar les causes socials i estructurals dels conflictes. Per a moltes, la presència policial no és sinònim de seguretat, sinó de racisme o perill, trencant la percepció de l’escola com un espai segur.
El catàleg de xerrades i formacions que ofereixen els Mossos és cada cop més ampli i fàcil de sol·licitar. La precarietat econòmica de molts centres fa que aquestes col·laboracions siguin encara més atractives, ja que són gratuïtes per a les escoles (tot i que la ciutadania les paga per altres vies). Això genera una dependència creixent de la intervenció policial per a qüestions que hauria de tractar el professorat, el professional docent.
Per fer front a aquesta situació, cal apostar per alternatives educatives reals. Des de la CGT Educació reclamem aturar la presència d’agents armats a les escoles i posar fi a la simulació de seguretat que això representa. Volem uns centres més segurs mitjançant educadors i educadores socials, psicòlegs, suport emocional, mediació i programes de justícia restaurativa, que sí que responen de manera coherent a la funció educativa de l’escola.
Malgrat ser un tema poc estudiat a Catalunya, diversos estudis i informes internacionals2 coincideixen que la presència policial a les escoles no augmenta la seguretat i tendeix a incrementar la punitivització i les desigualtats, mentre que les alternatives educatives i restauratives sí afavoreixen una convivència realment inclusiva.
Per això, els conflictes escolars s’han d’afrontar des de l’educació, l’acompanyament i la responsabilitat col·lectiva. “Educar en el conflicte” significa reconèixer, comprendre i gestionar les tensions de manera constructiva, transformant-les en oportunitats d’aprenentatge i creixement col·lectiu. Portar la policia a les escoles és, en el fons, renunciar a aquesta educació i a la construcció de centres realment inclusius i segurs per a tothom.
Finalment, una breu reflexió sobre l’impacte que pot tenir la normalització de la presència policial a les escoles, ja que aquesta es pot estendre fàcilment a altres àmbits i acabar legitimant una lògica securitària de manera generalitzada. En un context global d’escalada bèl·lica i autoritària, cal defensar el pacifisme i una educació emancipadora, especialment si tenim en compte que la policia opera sota una lògica fortament militaritzada.
Europa està immersa en una crisi estructural del capitalisme, marcada per l’empobriment de la classe treballadora, la militarització creixent i l’augment de l’autoritarisme i de l’extrema dreta. La guerra d’Ucraïna s’ha cronificat i ha consolidat una economia de guerra que justifica l’augment de la despesa militar, mentre la població n’assumeix els costos. Sense oblidar el genocidi contra el poble palestí, que actua com a eix moral i polític de la conjuntura internacional.
El repte central és defensar una educació que fomenti la cultura de pau, la justícia social i el pensament crític, com a resposta educativa a un context global de conflictes i militarització. Més inversió en educació i menys en despesa policial i militar és una aposta imprescindible per construir societats més justes, segures i democràtiques.
1 repositori-dsf.diba.cat/public_resources/altres/manuals_pdf/policia_de_%20proximitat.pdf
2 Avoiding Criminalization Law. Evitando la criminalización en la disciplina escolar: La policía en las escuelas (https://dignityinschools.org/wp-content/uploads/2018/10/AvoidingCriminalization_LawEnforcement_Spanish.pdf)
National Association of School Psychologists. Policing in Schools Research Summary
Research on School Security The Impact of Security Measures on Students
(https://audioenhancement.com/wp-content/uploads/2018/06/school-security-by-NASP.pdf)
PSHE Association / UCL Jill Dando Institute. Police in schools Evidence Review (https://pshe-association.org.uk/hubfs/Evidence%20and%20research/Police%20in%20schools%20Evidence%20Review.pdf?hsLang=en)
PubMed Central. School‐based law enforcement strategies to reduce crime, increase perceptions of safety, and improve learning outcomes in primary and secondary schools: A systematic review (https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC10630714/)
Campbell Collaboration. Having police in schools does not improve school safety(https://www.campbellcollaboration.org/2023/11/having-police-in-schools-does-not-improve-school-safety/)