Acord d’equiparació, llei del Tercer Sector Social i la no renovació del conveni d’acció social: més privatització i més precarietat al sector social.
La recent aprovació, al maig de 2026, de l’Acord sectorial de bases per a equiparació salarial del sector social a Catalunya entre la Generalitat, patronal, CCOO i UGT suposa un reconeixement explícit de la realitat que fa anys que denunciem i que els signants s’han esforçat a mantenir: la precarització estructural del sector social. Durant dècades, milers de treballadores hem sostingut serveis essencials amb sous baixos, sobrecàrrega de feina i unes condicions laborals precàries molt per sota de la responsabilitat social que assumim diàriament.
L’acord neix en la contradicció. L’acord preveu, d’una banda, un augment del pressupost de la Generalitat de cara a les licitacions del Departament de Drets Socials amb una pretesa intenció de millorar el finançament del sector social i, en consonància, les condicions laborals de les treballadores per tal de assimilar-les a les companyes del sector públic. La clau de volta aquí és que la Generalitat no pot condicionar les condicions laborals de les treballadores de les empreses externes. Això és així perquè les relacions laborals dins de les empreses privades es regulen pel marc jurídic laboral estatal, pels convenis, la legislació europea i la llibertat d’empresa. És per això que l’acord planteja incentius en les licitacions per aquelles empreses que millorin les condicions laborals, deixant a les mans de la patronal de sempre la millora de les condicions laborals.
Així, no s’estableixen obligacions concretes ni garanties reals en vistes amb la millora de condicions laborals, obrint la porta, així, a que tots aquests recursos econòmics i millores per als empleadors no tinguin cap impacte en la vida material de les treballadores i, en conseqüència, tampoc de les persones usuàries dels serveis. Tot plegat, i una vegada més, s’articula una transferència de recursos públics cap al sector privat, sense garanties de compliment i segrestant en mans de les empreses la decisió sobre les nostres ja miserables condicions laborals. I l’experiència ens diu que si confiar en la bondat i la bona voluntat de les empreses, mai ens ha dut a bon port.
Paper mullat sense un nou conveni
L’acord, parlant clar, és paper mullat. Sense un marc legal que forci a les empreses a invertir aquests recursos en la millora de les condicions laborals, no hi haurà avenços en la qualitat de la feina, dels serveis i de la funció pública que exercim les professionals. Sense un nou conveni d’acció social, del pacte entre govern i patronal, només ens en queden les engrunes.
Diuen que l’acord té la voluntat d’equiparar el sector privatitzat al sector públic. Però en l’anomenat tercer sector o sector social, s’hi agrupen desenes de convenis amb condicions laborals diferents, cada un més precari que l’anterior, i, per això, és important unificar convenis per evitar la dispersió de la força de les treballadores i assegurar la capacitat sindical, única font garant de la qualitat de la nostra tasca i del bon tracte a les persones que requereixen de la nostra feina.
El conveni d’acció social: CGT exclosa per CCOO i UGT
Ara mateix, estem en un moment important en la negociació del conveni d’acció social. Des de la CGT, exigim de nou i com ja fa mesos, entrar de ple en la negociació del conveni d’acció social on, de fet, tenim dret a participar ja fa temps. Tanmateix sembla que CCOO i UGT ens neguen l’entrada, mantenint la paràlisi del conveni i menystenint el tercer sindicat del sector, la CGT.
Exigim entrar en la negociació per assegurar una pujada salarial clara i unes condicions laborals dignes. CCOO i UGT, ha quedat clar que no són garantia de la defensa real de les treballadores. Ho estem veient amb els recents acords en educació, on a les esquenes de les treballadores, han pactat unes mesures insuficients i allunyades de les reivindicacions de mestres i professores.
En el nostre sector fan el mateix, negocien a esquenes de les treballadores del sector, oculten informació dels acords assolits i reforcen, així, el seu paper, àmpliament conegut, de pacificadors i còmplices amb la patronal i el govern.
L’entrada de la CGT a la taula de negociació pot generar un canvi de rumb i de tó, però l’entrada a la taula de negociació és només un pas, cal la lluita als centres de treball a través de les seccions sindicals i al carrer amb el sindicat.
El model d’externalització: treball precaritzat, beneficis privatitzats
Tot i això, ens podem posar molt optimistes i plantejar que el nou conveni i l’acord econòmic avancin conjuntament. Sembla un bon escenari a priori però no fa més que consolidar l’aposta política estructural que fa desenes d’anys que impulsen els diferents governs catalans indiferentment del seu color polític: el model d’externalització dels serveis públics. Es mostra el ja consolidat lligam de l’administració pública amb les empreses privades en la gestió de serveis essencials. Empreses que han crescut i enriquit a partir de l’explotació laboral, sous baixos, inestabilitat i sobrecàrrega de feina.
Cal seguir mantenint aquests guinguetes? No, gràcies. Prou de consolidar un model fallit basat en la externalització que és incapaç de sostenir-se si no treballa sota mínims, sense cobrir baixes i recanejant cada euro de pressupost. Uns serveis públics i unes condicions de treball dignes són requisit indispensable per assegurar i garantir els drets que sovint protegim i garantim les treballadores del sector social. Nosaltres donem la cara, ells posen la butxaca.
La Llei del Tercer Sector Social: privatització amb forma de llei
En paral·lel a l’Acord sectorial de bases per a l’equiparació salarial del sector social a Catalunya entre la Generalitat, patronal, CCOO i UGT, el 20 de maig de 2026 s’ha aprovat la llei del Tercer Sector Social al parlament català. L’acord i la llei van de la mà per a consolidar aquest model de privatització rampant de serveis públics mitjançant l’externalització.
La llei l’han fet l’actual govern amb i per a la patronal, amb articles aparentment neutrals que han de portar beneficis a les treballadores però que, en realitat, consoliden el paper de les empreses en el sector. La primera llei del tercer sector social apuntala la privatització i mercantilització de drets socials universals i, per tant, la transferència directa de diners dels ciutadans als comptes de les fundacions i empreses privades. A més, situa totes aquestes empreses mal anomenades socials en un paper rellevant dins el disseny de les polítiques públiques.
La llei obre la porta a que les empreses decideixin les categories laborals de les treballadores, les seves funcions i les del voluntariat. Això permet que algunes de les tasques de les treballadores siguin definides com a voluntariat i, per tant, no es cobrin.
A més, s’afirma que s’intentarà igualar els sous amb l’administració pública, sense definir el quan, el com… La seva vocació és molt clara, mantenir-nos lligats amb contractes precaris i perpetuar un sistema públic dirigit a mantenir fundacions i empreses que, casualment, sempre tenen problemes econòmics però mai responen per la mala gestió.
L’única sortida: organització i lluita col·lectiva
La paralitzada negociació del conveni d’acció social, l’acord econòmic d’equiparació i l’aprovació de la llei del Tercer Sector requereixen una resposta organitzada, mobilització i lluita col·lectiva i als centres de treball. És imprescindible acabar amb la precarietat al sector social i fer-ho aviat, per les treballadores i per les ciutadanes i els seus drets. El govern i els sindicats majoritaris han reforçat el model de privatització basat en la nostra explotació, ells fa temps que han dimitit del seu paper i han preferit marejar la perdiu, és moment d’organitzar-nos i desfer-ne el nus.
Ni precarietat ni externalització: prou fer negoci amb els nostres drets, ens costa la vida! Per uns serveis socials 100% públics i unes condicions dignes: organització i lluita!
Sector social – CGT Ensenyament Barcelona