De la revolta de Stonewall en 1969, el record que més fa mal és el de la violència policial pel fet d’estimar-se. Aquesta imatge era la fúria desproporcionada d’una agressivitat criminal contra la nostra comunitat. Aquesta memòria, i tantes altres, són presents en les lluites de la comunitat LGTBIAQ+ des del principi dels temps fins als nostres dies, perquè és part substancial de la nostra història.
L’acte radical d’estimar-nos, de voler-nos i desitjar-nos, ha estat reprimit sempre pel heterocispatriarcat, que no pot suportar que el seu negoci i dominació sigui qüestionat. No cal anar-se’n fins a 1969. Suposem que durant la recent visita del Papa a l’Estat espanyol hauran estat feliços aquells que creuen que la seva manera d’estimar és l’única possible, aquells que decideixen sobre les vides de les mares, aquells que ens exigeixen una fidelitat amb l’agonia dolorosa de la mort. Per a alegria dels polítics d’esquerra i dreta, el Papa ha tornat a pontificar sobre peres i pomes, castedats alienes i purgatoris terrenals. Arribades a aquest punt tenim un missatge per a Lleó XIV: Neteja la teva casa, que prou feina tens, i no et preocupis tant del que fem les altres!
El nostre Orgull té classe a dolls i és de classe, obrera, per descomptat. Estem orgulloses d’estar organitzades en la Confederació General del Treball, de fusionar el vermell i negre amb els colors de la nostra rebel·lia i el nostre orgull de classe. Som la gent que s’aixeca per a pencar en l’obra o la cadena de muntatge, la que té les mans tacades de greix o escombraries, la que canvia bolquers a les escoles infantils cobrant una misèria i fent malabars, la que aguanta les comandes de menjar porqueria i neteja plats mentre pensa en les matèries del pròxim examen… I malgrat tot, després de tota aquesta merda, de viure en el capitalisme explotador, tenim temps per a estimar, perquè el nostre cor és immens.
En aquesta lògica d’amor per la gent, incloem manifestar-nos contra el genocidi a Gaza, l’apartheid en Palestina, les massacres al Líban o Sudan, per a exigir un habitatge digne, en defensa de la sanitat pública, contra el feixisme, etc. Perquè el que no tenen fatxes, racistes, especuladors, Abascal, Netanyahu o Donald Trump és cor.
La nostra veu és la de totis les germanis que estan en lluita. I perquè malgrat el Papa, els fatxes, les turbulències, la falta de papers, les precarietats laborals i la repressió d’ahir i avui, ho tenim clar: Estimar és un acte radical.
Confederació General del Treball-CGT