La realitat del territori català ens porta a moltes comarques que, deixant de banda la capital, estan esquitxades per escoles rurals, de manera que un nomenament per treballar-hi és altament factible.
Quan arriba el nomenament pots pensar que serà una plaça sense dificultats, amb ràtios amables i on podràs desenvolupar projectes gaudint-los i vivint l’educació des d’una perspectiva agradable i idealitzada.
No cal gaire temps des del moment de la incorporació al centre fins que descobreixes que totes aquelles idees preconcebudes d’una escola graduada amb nivells, es fonen com la neu i has de fer mans i mànigues per entendre’n el funcionament i organitzar el dia a dia amb aules multigrau, molt heterogènies i amb gran diversitat de perfils d’infants i també de famílies.
Com a resposta, s’engeguen processos interns i reflexions pedagògiques que unten els engranatges d’una mestra. I amb el pas del temps, vas arribant al moment en què sospeses, per una banda, l’exigència de dominar el currículum, els dubtes de si ho fas prou bé i si estàs atenent tothom de la manera que necessita, el ritme trepidant, el volum de gestions d’un centre a repartir entre poques…
De l’altra, l’aprenentatge de sostenir la incertesa, l’esclat de la creativitat que et permet fer, avançar, obrir horitzons i ficar ordre allò que fas, el tracte proper, sentir-te una part d’un tot, saber qui ha vingut a l’escola aquell dia perquè li has dedicat temps… I, moltes de les mestres ens hi acabem quedant i passem a defensar l’escola rural amb dents i ungles perquè ens adonem que, tot i les mancances, una escola petita és un valor afegit dins del sistema educatiu català.
És necessari que, les persones que coneixem a fons l’escola rural, deixem veure què hi ha entre bastidors, per exigir que les dificultats afegides que representa una escola rural siguin ateses pel departament, ja que som un percentatge important de les escoles públiques de Catalunya. No ens conformem amb el paper de germanes petites del sistema, justificat per la quantitat d’alumnat.
La visió d’escola rural com un ens que treballa de la mateixa manera que ho fa una escola graduada per nivells és obsoleta, però encara està massa arrelada als pensaments centralistes dels gestors del departament i a allò que ens toca fer a les escoles. Així:
- Patim una sobrecàrrega de funcions i càrrecs: tutories, càrrecs d’equip directiu, coordinacions, gestions administratives, reunions, plenaris, formacions obligatòries… Quan una docent falta a l’escola per assistir a una formació, reunió, gestió… la resta del centre se’n ressenteix.
- Gestionem un volum de tràmits i documentació desproporcionat a les hores que hi ha per fer-ho.
- Rebem poca atenció dels serveis educatius (EAP).
- Ens amoïnem per la inestabilitat de les plantilles. Perquè cada mestra que s’incorpora a l’escola rural necessita una bona acollida i un acompanyament present i curós, tot plegat amb una gran implicació de temps.
- Convivim en l’escassetat d’espai, fet que dificulta l’encaix de totes les activitats que hi pot haver alhora al centre: tutories amb les famílies, espai per a reunions restauratives, atenció de l’EAP, dormitori dels infants que necessiten descansar al migdia, zona de jocs interiors a l’hora del menjador, tutories individualitzades…
- Exigim un augment de les quantitats econòmiques que ens arriben del departament, ja que amb les actuals no es poden sufragar les despeses de funcionament que hi ha en una escola rural o ZER.
- Neguem oportunitats educatives i culturals als nostres infants, ja que els preus per fer sortides amb transport escolar estan pels núvols. Si volem ser respectuoses amb la diversitat de les economies familiars que tenim als centres, acabem reduint-les al màxim o portant-les a terme amb la implicació de les famílies o adaptant-nos als horaris del transport públic.
- Vivim els canvis de matrícula amb autèntic neguit: la incertesa de si l’escola es mantindrà o bé anirà perdent fins a tancar-se en un futur pròxim és difícil de sostenir. Ens porta a una necessitat de fer-nos visibles i d’explicar-nos per diferenciar-nos de les escoles veïnes i aconseguir fidelitzar les famílies. Hem de convèncer-les de l’equilibri entre la innovació necessària i la seva mirada cap a l’educació.
Tot i les mancances que hem posat de manifest, volem contribuir a posar en valor l’escola rural.
Primer de tot, perquè la qualitat de l’acompanyament que fem als infants a les escoles petites només pot portar a millors resultats, no només acadèmics (que també), sinó en allò essencial en la nostra feina, el desenvolupament integral dels infants i el benestar físic, psicològic i social.
En segon lloc, per la importància que té per al territori on està situada, ja que s’hi pot comprometre obrint les portes de l’escola al coneixement dels diferents patrimonis del poble: el social (les persones importants, els oficis antics i actuals…), el cultural (la història del lloc on vius, el passat, l’art local, les cançons, cantarelles, el teatre, el cinema…), el natural (el paisatge, flora, fauna, com s’hi viuen els canvis…) i l’econòmic (explotacions, botigues, empreses…). Conèixer i valorar tot el que és nostre i local ens fa estimar-ho.
L’escola rural és generadora de vida social i cultural i garanteix l’arrelament al territori.
Gemma Forns Agulló i Maria Lores Rebull, directora i mestra a l’escola de Torrelameu
Torrelameu (Noguera)