Com a amant de la natura i la muntanya, sempre he cregut que la bellesa i la tranquil·litat dels espais naturals són una font imprescindible de benestar i connexió amb el nostre entorn. La gran majoria de les meves aficions esportives estan estretament relacionades amb l’entorn natural, fet que m’ha ajudat a comprendre que tan important és saber gaudir de l’entorn com saber cuidar-lo, respectar-lo i entendre’l.
A la muntanya, no totes les zones són iguals, ni tenen les mateixes necessitats. Algunes zones presenten característiques úniques, i necessiten una atenció i protecció excepcional per tal de garantir la seva conservació a llarg termini. Aquestes zones són anomenades espais naturals de protecció especial, i tothom a la nostra societat entén per què és necessari adoptar aquestes mesures especials per tal de protegir-les i conservar-les.
Si a l’entorn natural, podem adoptar mesures especials i legislar de manera específica per tal de conservar aquests espais o zones d’especial risc, com és que no ho fem d’igual manera en l’àmbit educatiu?
L’escola rural i les Zones Escolars Rural representen aquests petits ecosistemes educatius, tots singulars i diferents entre si, però tots també amb un gran valor i interès social, educatiu i pedagògic. Cada escola és un món, un món ple de petites històries que han de ser protegides i conservades, obtenint un tracte i una legislació que contemple totes aquestes diversitats i dificultats que han d’afrontar en el seu dia a dia. Tot el contrari a la situació actual: des del departament sembla que tot el que no sigue Barcelona i el seu voltant no existeix, i té una clara tendència a governar educativament només contemplant aquella realitat, la de l’escola gran, mínim una línia amb unes dotacions i recursos que l’escola rural no pot aconseguir. L’escola rural no pot esperar més, i necessita de manera urgent una administració educativa responsable i coherent que l’escolte i ajude a donar un servei de qualitat per al seu alumnat tenint en compte les singularitats que la caracteritzen.
Per un costat, i com a resultat de ser valorades mitjançant una fórmula matemàtica freda que no contempla la nostra realitat, tenim una gran inestabilitat a les nostres plantilles docents. Tot i tenir un nombre d’alumnes prou estable, ens trobem que la variabilitat d’alumnat entre un any i el següent provoca molts canvis en la plantilla, reduint o ampliant en funció de tres o quatre alumnes. Aquesta rotació incessant de mestres i personal d’atenció educativa afecta negativament la qualitat educativa i dificulta molt la continuïtat del projecte educatiu, amb personal que no pot romandre més de dos anys a la mateixa escola.
D’altra banda, ens trobem també amb unes despeses de funcionament totalment irrisòries, que sovint força a l’equip docent, especialment al secretari del centre, a convertir-se en una sort de funambulista comptable que ha de fer l’impossible per treure el màxim profit educatiu a aquests escassos diners.
També cal destacar la dificultat que l’escola rural pateix a l’hora de realitzar sortides culturals i excursions a l’entorn proper. En molts casos, els municipis rurals ens trobem en zones on el transport públic té una baixa freqüència, i això sumat a la falta de recursos econòmics, ens dificulta i molt realitzar sortides a llocs propers com ara Tortosa, a escassos 12 i 6 quilòmetres de les escoles de Tivenys i Bítem.
Una altra de les grans problemàtiques que afrontem en el nostre dia a dia és la mancança de personal administratiu i de suport educatiu que tenim a les escoles petites en entorns rurals. Un 40% de les escoles rurals de Catalunya no disposen de cap hora amb personal administratiu. En el cas de les ZER, el personal administratiu no pot itinerar i, per tant, ha de romandre a l’escola designada com a seu, fet que suposa una càrrega de tasca administrativa extra per a totes les altres escoles que han d’assumir aquestes tasques. Tampoc es disposa de personal per a atendre telèfon o obrir la porta, i sovint ens trobem en situacions en les quals ha d’anar un alumne a la porta a vore qui ha picat. És açò el que el nostre departament considera qualitat educativa?
Lluny, però, de facilitar-nos les coses tenint en compte totes aquestes singularitats del nostre dia a dia, des del departament se’ns apreta encara més augmentat cada vegada més la càrrega burocràtica que ja ens ofega. Som una escola petita, amb poques hores i menys recursos per a tasques administratives, però burocràticament, per al departament som un número més, i hem de gestionar el mateix volum de documents i projectes que una escola de 500 alumnes: gestió digital del centre, pàgina web, estratègia digital de centre, pla de riscos laborals, aplicació del nou currículum, matriculació d’alumnes, tasques administratives, cursos de formació, i un llarg etc. que soles pot reflectir la situació de saturació que vivim en el nostre dia a dia.
Tot i tenir totes aquestes dificultats, les escoles rurals continuem sent un espai educatiu de referència, escoles úniques al poble que acullen tot l’alumnat i on tot l’alumnat és atès de manera personalitzada, respectant els seus ritmes i capacitats, i on mestres i altres professionals treballem al 120% per tal de mantenir aquest estàndard que tant ens caracteritzen. És gràcies a l’esforç de tota la comunitat educativa que l’escola rural funciona tan bé, a pesar dels inconvenients que l’administració educativa ens planteja. És hora de començar a tractar-nos pel que som: una zona educativa d’especial protecció.
Antonio Salmerón, mestre i secretari de l’escola La Pineda ZER Riu Avall, Tivenys (Terres de l’Ebre)