El passat 9 de setembre es publicava al Diari Segre, amb un titular més sensacionalista que informatiu i coincidint amb la típica visita supèrflua d’inici de curs per part de l’alcalde i el director d’educació a Lleida, una notícia en què s’afirmava que a l’Escola Santa Maria de Gardeny de Lleida hi havia un 98% de l’alumnat considerat NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu). A banda que es plantejava l’escrit com si aquesta situació fos un enorme drama (que segurament ho és), tot quedava compensat amb una suposada partida pressupostària que permet a l’escola fer equilibris de circ per garantir una inclusió real.
Som coneixedors i conscients de la feina ingent de tots i cadascun dels treballadors i treballadores del centre per vetllar per l’educació dels infants, una tasca socioeducativa que en moltes ocasions està poc compensada econòmicament i poc reconeguda professionalment, no només per l’administració, sinó també, fins i tot, per alguna part de la comunitat educativa. I tot això, en un context social complex i de pobresa.
Però si analitzem la realitat, el problema va més enllà. El Decret d’Inclusió continua sent, avui dia, paper mullat. Sense la partida pressupostària necessària, els centres educatius només poden sobreviure a base de pedaços, de molles i de la bona voluntat del professorat, del personal d’atenció educativa i de la resta de treballadors i treballadores de la comunitat educativa. Però no poden garantir una inclusió real ni una educació basada en l’equitat i la qualitat per a tothom.
Per què parlem de percentatges de NESE i no ho fem de les retallades que hi ha hagut aquest estiu per part del Departament amb els equips socioeducatius de centres com aquest i anunciant —amb nocturnitat i alevosia — la supressió de 103 places d’Integradora Social i 25 places d’Educadora Social als centres educatius públics de Catalunya? Per què no parlem de les reduccions d’hores de les auxiliars i vetlladores que acompanyen infants amb greus necessitats de suport? Per què no es diu res de les peticions que han fet moltes direccions de Lleida lamentant aquesta situació i exigint que no s’implementin aquestes polítiques mercantilistes als centres educatius?
És indignant la retallada i desfeta que hi ha hagut amb els equips socioeducatius als centres, i lamentable que, encara el 9 de setembre, un cop iniciat el curs, moltes treballadores no sabessin on anaven a treballar. Un cop més, les grans oblidades han estat les treballadores del Personal d’Atenció Educativa (PAE), històricament maltractades amb un conveni desfasat i unes condicions laborals precàries. Aquesta incertesa constant demostra la manca de respecte de la conselleria cap a aquestes professionals essencials per a la inclusió.
Des de CGT Ensenyament Ponent-Pirineus seguim insistint que l’única manera de garantir una educació de qualitat i no segregadora és invertir-hi el 6% del PIB en l’educació pública, tal com estableix la LEC, i que el Govern incompleix sistemàticament, perpetuant un sistema que separa i segrega. La situació de Santa Maria de Gardeny és només un petit i cru reflex d’aquesta realitat. Si es vol combatre la segregació, no n’hi ha prou amb discursos: cal finançament, recursos i voluntat política.
Anem cap a la vaga? Sou, condicions laborals i democràcia als centres
D’altra banda, aquest estiu, i per segon any consecutiu, ha quedat clar amb les adjudicacions d’estiu que la Conselleria d’Educació segueix fent aigües per tot arreu. No hi ha planificació, no hi ha recursos, no hi ha respecte pels treballadors. El malestar docent segueix creixent i el xup-xup cap a la vaga és més evident que mai.
Cada sindicat i col·lectiu té les seves demandes, però hi ha una reclamació comuna: la millora de les condicions laborals. Alguns parlen d’un augment salarial del 25%, però des de CGT Ensenyament Ponent-Pirineus ho diem clar: no posem xifres perquè demanem apujar sous per sobre del 25%, sinó perquè exigim una aposta valenta i decidida per l’educació pública que comporta:
- Inversió del 6% en l’educació pública.
- Dignificació del PAE i equips socioeducatius i del Professorat, amb salaris, condicions laborals i reconeixement professional.
- Fi dels concerts educatius.
- Eliminació del Decrets de la discòrdia per a la recuperació de la democràcia als centres.
Tot el que no sigui això, és condemnar milers d’alumnes i treballadors a un sistema educatiu cada cop més desigual i injust.
CGT ENSENYAMENT PONENT-PIRINEUS