“Entre els principis del sistema educatiu destaquen aquells que garanteixen la transmissió i la consolidació dels valors propis d’una societat democràtica: llibertat personal, responsabilitat, solidaritat, respecte i igualtat; la inclusió escolar i la cohesió social i el foment de la pau i el respecte als drets humans.
Aquests principis i valors protectors es poden veure en aquests moments amenaçats per ideologies radicals que propugnen l’ús de la violència per aconseguir els seus principis. Actualment, prenen especial rellevància tant el fenomen de la radicalització islamista com altres processos de radicalització que, sovint, se’n poden derivar, com per exemple la islamofòbia”.
Amb aquesta introducció, a finals del 2016 es va desenvolupar el PRODERAI (Protocol de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització Islamista), elaborat pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb cossos policials com els Mossos d’Esquadra i la Fiscalia de Menors.
Aquest protocol, impulsat en un context internacional marcat pels atemptats de París (Charlie Hebdo, 2015) i Barcelona (2017), va situar l’escola com a espai clau per a la detecció precoç de processos de radicalització violenta. Les docents vam rebre formació per identificar indicadors de risc que, en molts casos, incloïen pràctiques religioses, canvis estètics o actituds percebudes com a “radicals”.
Des del seu inici, el PRODERAI va ser objecte de crítiques. Diverses veus van denunciar que focalitzava l’atenció en la població musulmana, generant un alt risc d’estigmatització i islamofòbia institucional. A més, posava el pes de la detecció en les docents, sense eines suficients ni criteris clars, situant-nos en una funció que pot trencar la confiança pedagògica i alimentar la cultura de la sospita.
Com a resposta parcial a aquestes crítiques, cap al 2020 es va anunciar una actualització del protocol: el PRODERAE (Protocol de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització Extremista). Aquest nou document, segons es diu, busca un enfocament més ampli i transversal, incloent-hi altres formes de radicalització com el feixisme, l’LGTBIQA+fòbia o el racisme. Tanmateix, i aquí rau el problema central, aquest protocol no ha estat publicat de manera oberta ni es coneix cap instrucció clara que en desplegui l’aplicació. En parlar amb diverses direccions de centres, cap no m’ha sabut indicar on trobar-lo ni si està en ús real.
A la pràctica, doncs, l’únic protocol actiu i conegut encara és el PRODERAI. Aquest inclou circuits d’actuació molt definits davant “indicadors” de radicalització islamista i pot arribar fins a la intervenció de la unitat d’intel·ligència antiterrorista dels Mossos d’Esquadra. En canvi, davant d’altres formes de violència ideològica –com el masclisme, el supremacisme blanc o l’extrema dreta– no disposem d’eines igualment clares ni de criteris homologables. Aquesta asimetria preocupa, i molt, perquè contrarestar l’extremisme sembla només un mètode més per a vigilar i castigar a les persones racialitzades.
Com a docent, em pregunto: amb quin criteri identifiquem si un alumne està radicalitzat quan defensa discursos obertament misògins o racistes? I, un cop detectats, què se suposa que hem de fer? Mentre que els casos de radicalització islamista són –en la meva experiència– extremadament minoritaris, el que trobo cada curs és una presència normalitzada de discursos d’odi entre els nois joves (sobretot), sovint reforçats per referents mediàtics, xarxes socials o dinàmiques familiars.
I una darrera reflexió, què es considera extremisme? Perquè en aquesta categoria poden encaixar moltes idees. Al mateix temps que l’Estat amaga i manté la devastació del capitalisme, l’anticapitalisme es presenta sovint com un extremisme. O què passa quan grups ecologistes són descrits com a grups amb ideologia extremista per la policia?
Considerar certes idees o accions (per exemple accions no violentes com fer talls, penjar pancartes o fer piquets) com a extremistes criminalitza l’activisme polític. Així doncs, l’estratègia contra l’extremisme emmascara l’intent de l’Estat de fer de la seva agenda l’única agenda legítima i el contraextremisme és simplement una eina per reprimir tot el que amenaci els interessos de les institucions. D’aquesta manera es facilita l’expansió de la vigilància policial de la dissidència, justificada per la islamofòbia.
Per acabar, és urgent que el Departament d’Educació abordi aquest buit amb valentia. Si de veritat volem construir una escola compromesa amb els drets humans i la convivència, cal revisar a fons el paper dels protocols de detecció. El risc de securititzar l’educació i transformar les docents en agents de vigilància institucional no és només un problema ètic, sinó també pedagògic: erosiona el vincle educatiu, genera desconfiança i converteix l’escola en una extensió del control policial.
La prevenció de les violències i els discursos d’odi és imprescindible. Però ha de fer-se des de l’educació crítica, el suport comunitari i la confiança mútua, no des de la lògica de la sospita ni des de protocols opacs o desequilibrats. El que ens cal no són més eines de control, sinó més recursos, més formació i més autonomia per transformar les aules en espais reals de justícia i emancipació.
Israel Falcó Martínez
Docent i militant de CGT Ensenyament