Avui, 1 de maig, tornem a prendre els carrers, fidels a la nostra tradició de lluita, per exigir condicions laborals i professionals que reflecteixin la dignitat inherent a cada persona i que permetin la nostra plena participació en la societat, des de l’autoorganització, la col·lectivització i el suport mutu.
Les classes treballadores, arreu del territori, fa anys que patim la sagnia dels nostres drets i la progressiva precarització de les nostres vides. Aquesta realitat, que travessa tots els sectors, avui ens porta a denunciar la situació particularment greu que viu el personal d’atenció educativa del Departament d’Educació.
El PAE som treballadores amb diferents perfils professionals (TEEI, TIS, EEE, FIS, LOGOS, EDU, AEE). El departament d’educació ens utilitza com a mà d’obra barata per atendre:
- La primera infància (0-3 i i I3)
- L’educació incluvisa (alumnat amb diversitat funcional)
- L’alumnat en situació de vulnerabilitat social i/o risc d’exclusió i les seves respectives famílies.
Les lògiques que regeixen la institució escolar i que el Departament d’Educació imposa en la gestió del personal són un clar reflex del neoliberalisme, el patriarcat i el masclisme imperants. Aquestes estructures de poder condemnen un col·lectiu, altament feminitzat, a la precarietat i la vulnerabilitat, amb salaris que sovint no cobreixen ni el cost d’un lloguer digne en aquesta ciutat. Aquesta situació ens impedeix satisfer necessitats bàsiques com l’atenció dental o psicològica, i ens exclou de gaudir d’activitats culturals i d’oci, essencials per al nostre desenvolupament personal i social.
Com a anarquistes, defensem que allò personal és polític. L’esfera econòmica, lluny de ser un àmbit separat, determina profundament la nostra autonomia, la nostra capacitat d’emancipació i els rols que podem exercir a la societat. El Departament, amb la seva actuació com a patronal, sostinguda per les lògiques del capitalisme depredador, condemna aquestes treballadores a la inseguretat i l’exclusió social. Ens nega la possibilitat de construir projectes de vida dignes i ens impedeix participar plenament en la societat, mentre hipòcritament es presenta com a garant del feminisme, la igualtat i la inclusió.
Però les anarcafeministes sabem que el feminisme és praxis, és acció transformadora. No hi ha feminisme possible sense l’abolició de totes les formes de dominació i opressió, sense la destrucció de les jerarquies que ens empresonen. Per això, avui denunciem amb més força que mai la falsedat dels seus discursos, que només serveixen per apuntalar la nostra misèria i alimentar la nostra ràbia. Que no s’equivoquin: qui sembra la misèria, la recull la ràbia.
Per tot això, el passat 8 d’abril vam respondre amb la força de l’acció directa, amb una jornada de vaga i mobilització als carrers, i vam irrompre al seu parlament per posar-los davant dels ulls les seves pròpies contradiccions i la vergonya de les seves inaccions. Vam portar la veu d’un col·lectiu professional que els mateixos responsables polítics qualifiquen d’“essencial” i “imprescindible” per al bon funcionament de l’escola pública i per garantir la igualtat d’oportunitats educatives. I els vam recordar, com a acte de sobirania popular, que el poder resideix en el poble treballador, i que no ens aturarem fins a aconseguir unes condicions de vida dignes i el reconeixement social que mereix la nostra tasca. La nostra lluita és per garantir unes condicions laborals que ens permetin exercir la nostra funció professional amb la dignitat que mereix, una funció essencial que té a veure amb la instrucció, la cura i l’educació de les noves generacions de les classes populars.
Per tant, la nostra lluita transcendeix la mera reivindicació de millores salarials. És una lluita per dignificar i recuperar l’escola com a espai de resistència i transformació social, com a bastió de la justícia social. Perquè les anarquistes tenim clar que l’educació és un pilar fonamental per a la construcció d’una societat lliure i igualitària. L’estat ens l’ha robat i institucionalitzat, convertint l’escola pública en un instrument de control social i de formació d’obreres dòcils i alienades, deixant-la en mans d’organismes externs com l’OCDE i l’FMI, que dicten les línies “pedagògiques” i educatives que emmudeixen les nostres infàncies i adolescències. Mentrestant, maltracta i precaritza les treballadores que sostenen la cura i l’educació d’aquestes generacions, que requereixen un suport universal, intensiu o singular per garantir l’equitat educativa i acompanyar les famílies obreres que es troben en situacions de vulnerabilitat, víctimes d’un sistema productiu i reproductiu que les aboca a la misèria del turbocapitalisme.
Per tot això, seguim als carrers, amb la nostra ràbia organitzada i la nostra ferma determinació, per recuperar la dignitat que ens pertoca i per fer possible unes condicions de vida que ens permetin educar les noves generacions de les classes obreres amb l’amor, el respecte i el compromís que mereixen. Un compromís que compartim des de la nostra posició professional i des de la nostra convicció política, amb la memòria de les lluites passades i amb la mirada posada en la justícia social del futur, a les aules i als carrers. Continuarem treballant per instruir i desenvolupar el pensament crític, col·lectivitzant l’amor per la l’anarquia, practicant la solidaritat i el suport mutu, sembrant la rebel·lia i organitzant la ràbia contra totes les formes de dominació i opressió que ens neguen la possibilitat de viure una vida digna i participativa.
Visca la lluita de la classe treballadora! Dignitat i lluita.