Noe Simarro. Sindicat d’Ensenyament CGT Barcelona (@noebicha) a la Revista Catalunya. Fins que no em vaig dedicar a la docència, ara ja fa més de cinc anys, no em vaig assabentar de la gran problemàtica que existeix respecte a la manca d’espais als centres públics del departament d’Educació. Cap dels instituts que conec en els quals he treballat, fet un curs, visitat o dels que m’ha arribat informació per altres col·legues té prou aules i espais on poder realitzar activitats de qualitat. Aquesta situació porta que en començar els cursos habitualment s’originen conflictes per fer el repartiment de classes i decidir on poder impartir les propostes pedagògiques en el millor àmbit possible.
Un altre reclam que, a banda dels raonaments pedagògics, també té relació amb la manca d’espais, és la disminució de les ràtios; aules amb un número d’alumnat inferior permetria impartir les matèries d’una manera més sana, atenent tota la diversitat, aplicant les noves metodologies, etc. Indubtablement, aquest canvi requereix un augment de la inversió, tant de personal docent i en l’habilitació d’espais.
Mentrestant el sistema educatiu està saturat, continuen existint un munt de pisos, blocs i cases abandonades per arreu. Habitatges i locals que s’estan fent malbé per no utilitzar-los, els quals majoritàriament són propietaris persones de classe alta, administracions públiques i bancs.
Els poders fàctics que componen el capitalisme fan tant de mal en el pensament humà que gran part de la població precària prioritza la propietat privada abans que l’ús comunitari dels béns. Moltes d’aquestes persones es preocupen de l’okupació d’unes propietats que mai no tindran, i donen suport als mateixos que en qualsevol moment si no paguen els poden deixar (mal) vivint al carrer. Donen aquesta legitimitat ideològica als poders, que aquests sí, de manera intel·ligent, desprestigien aquesta insurrecció per mantenir els seus privilegis, i així poder continuar gaudint de la seva riquesa.
“si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiï”
Per contra, paradoxalment, critiquen aquest grup d’activistes que ideològicament es preocupen de la supervivència de cada ésser, del benestar de tota la comunitat, calumnien un moviment que fins i tot els pot oferir un habitatge si ho necessiten.
Des de la meva anàlisi faig una crida a l’ocupació d’aquests espais buits perquè es reutilitzin, crec que qualsevol immoble té un límit social i comunitari, que no pots tenir béns sense utilitzar i que aquests haurien de ser pels qui els necessitin, els cuidin i els utilitzin. “La tierra es para quien la trabaja“, dirien a Llatinoamèrica, i aquí podríem afegir el lema de “els immobles són pels qui els facin servir”.
L’okupació últimament està associada a robatoris i màfies. Les persones es creuen que te’n vas de vacances i et quedes sense habitatge. Fa vint anys que participo i conec el moviment Okupa i mai he viscut aquests afers, no puc afirmar que no existeixin, ja que potser hi ha persones que se n’aprofiten i en fan un mal ús d’aquesta aposta política; d’aquest moviment polític que de manera generalitzada el que intenta és visibilitzar la problemàtica que hi ha respecte a l’habitatge, generar consciència social i fer un repartiment més equitatiu de l’economia.
En aquests moments les administracions públiques i totes les persones que hi treballem, estem pensant estratègies per poder prevenir el contagi de la Covid-19. Una de les mesures preventives és que hi hagi una separació entre persones, sobretot en espais tancats. Però insisteixo, per poder dur a terme aquesta prevenció en escoles i instituts, perquè hi hagi més distància i una educació pública de qualitat, es necessita més professorat, una disminució de la ràtio i més aules. Sembla que, tot i que insuficient, pot haver-hi més contractació de personal docent, però la veritat és que no sé on ens ficarem amb la manca d’espais. I si el que pretenen és repartir els dies per grups d’alumnes, no sé com s’ho poden muntar les classes populars que tenen criatures i que han d’anar a treballar, no sé on deixaran les criatures quan no els hi toqui anar a l’escola.
En canvi, si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiïn tots aquests edificis buits. Ni que sigui els dels bancs. Que hi hagi una mica de justícia. Que la banca ens retorni amb aquests edificis parts dels diners que ens van expropiar a la classe treballadora pel seu rescat. Aquí a Mataró per exemple, hi ha un edifici de Bànkia abandonat, al costat del Tecnocampus, que ens aniria de perles per poder donar una educació pública de qualitat i amb la prevenció de riscos que pertoca, tal com es mereix el nostre alumnat.
Tant de bo tinguéssim uns poders públics valents per poder dur a terme aquesta utopia; aquesta utopia que generaria una societat més equitativa i digna.