Joan Puig Elias, una figura a reivindicar

Gloria Campoy de CGT Sallent a la Revista Catalunya. El món de l’educació no l’ha reconegut com cal i no forma part del temari d’història del Magisteri ni espanyol ni català. Els seus companys sindicalistes de l’anarquisme el mencionen sovint però no el reverencien com la figura de Durruti o Frederica Montseny. I fins i tot els seus veïns, els habitants de Sallent (el seu poble natal) ham trigat molt de temps en fer-lo fill predilecte de la població.

El que més l’agradaria a Joan Puig Elias si ara estigués viu seria, potser, ser qualificat com un mestre, un bon mestre racionalista, estimat i respectat per tot l’alumnat, director d’una escola obrera del barri del Clot de Barcelona (Escola Natura), seguidor de les idees de Ferrer i Guàrdia de forma heterodoxa, havent incorporat a l’antidogmatisme del racionalisme totes les grans incorporacions de l’Escola Activa dels anys vint. Va voler importar de Freinet, Piaget, Montessori… els seus grans ensenyaments afegits a les teories de Ferrer i Guàrdia. Així va fer sorgir una nova forma d’ensenyar bassada en la coeducació, l’ensenyament als alumnes obedients del temps de la Dictadura de Primo de Rivera del que significava el concepte llibertat, el protagonisme absolut de l’alumne, la necessitat d’explicació científica de qualsevol matèria fugint dels dogmes confessionals, l’aprenentatge a través de l’ experimentació, l’estimulació de la curiositat infantil, l’observació directa de la natura (excursions) i el coneixement de la realitat social (mercats, indústries), fomentant el pensament crític a través de conferències i debats, buscant l’educació integral: l’equilibri de coneixements intel·lectuals, físics i manuals, aconseguint la fraternitat mestre-alumne perquè creia ferventment que no hi ha coneixement sense emotivitat, eliminant els càstigs i els premis (portant a terme una disciplina assembleària), on l’art era imprescindible (els alumnes havien de sentir-se feliços amb teatre, música, dansa i la lectura directa dels clàssics) i on estaven incorporades les noves tecnologies de l’època (fotografia, cinema i redacció d’una revista periòdica). Feia que l’Escola fos la segona casa dels alumnes estant oberta a les famílies per les tardes i els diumenges, sent el mentor de la creació de nous professors racionalistes entre els alumnes i, en definitiva, utilitzant l’educació com l’instrument per a crear una nova societat, un Món Nou.

Aquestes noves idees que eren fonamentals en 1926 ara són les bases de la Nova Reforma educativa de, per exemple, Escola Nova XXI; però ningú ha mirat 90 anys enrere per veure si algú havia defensat aquestes teories pedagògiques amb anterioritat i quins resultats havia obtingut.

Però Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu. Joan Puig va concebre la Guerra com una oportunitat per portar a terme la Revolució pedagògica i ell la va encapçalar liderant tots els estaments. Des dels primers dies de la guerra va rebre les responsabilitats educatives de l’Ajuntament de Barcelona i va ser president de l’òrgan de la Generalitat dedicat a l’educació: el CENU. Posteriorment, l’any 1938, va afegir a aquestes responsabilitats la de ser Subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública de la República en temps de Segundo Blanco

La seva família i algun dels seus alumnes de l’Escola i de les Colònies de refugiats ens han parlat del seu caràcter afable, l’elegància en el tracte i en les formes, la seva capacitat d’intermediació, i la seva virtut de saber escoltar amb un pensament ferm i clar. Va fugir de tots els extremismes i va ser respectuós amb tots els que pensaven diferent que ell en el terreny religiós i polític, sense ser dèbil ni mal·leable.

Ha estat molt difícil descobrir noves dades sobre la biografia d’aquest home eminent. La participació de la seva família del Brasil i d’avis d’Aragó que havien estat nens refugiats de les colònies infantils que Joan Puig va crear a Barcelona i Ribes de Freser ens ha permès conèixer tot allò que passava a la seva vida i que les hemeroteques no podien recollir perquè no eren fets públics.

Hem sabut que un dels eixos fonamentals de la seva teoria pedagògica es va centrar en les Colònies de nens refugiats on l’educació era veritablement integral en aquestes llars de convivència total. Va organitzar una colònia infantil amb nens refugiats, principalment orfes (molts d’ells aragonesos) a l’expropiada Granja Vella d’Horta, també coneguda com casa de Martí Codolar. La seva companya sentimental en aquell moment, Emilia Roca Cufí (gran actriu a nivell nacional durant els anys vint), també es va fer càrrec d’una altra colònia infantil que es va crear a Ribas de Fresser, a la casa de colònies que feia servir l’escola Natura del Clot amb nens orfes de la Casa del Nen i fills de militars republicans ferits.

Joan Puig Elias va tenir contacte amb nombroses personalitats, però destaca una per sobre de totes perquè la va intentar implicar en la seva tasca de trobar ingressos econòmics per mantenir les colònies. Aquesta persona va ser Emma Goldman, activista anarquista internacional, que va visitar diverses vegades Barcelona durant la Guerra Civil. Emma va transcriure en el seu llibre Visió en flames l’experiència de visitar la ciutat de llibertat, la colònia infantil de Ribes de Freser. Tots els refugiats d’aquestes colònies que hem pogut entrevistar valorant aquests anys amb Puig Elies a Catalunya i a França com un dels moments més importants de la seva vida i quasi cap esdeveniment posterior els ha marcat amb més profunditat que aquesta convivència educativa.

Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu

En el moment de la pèrdua de la guerra, Joan Puig Elias va marxar a França amb el Govern i va fer evacuar les dues colònies en direcció a la nació veïna abans del tancament de les fronteres. Una vegada en territori francès, Emilia Roca va aconseguir la solidaritat d’agrupacions de mestres francesos que van trobar diferents llocs on refugiar als nens de les colònies i poder continuar la tasca pedagògica que portaven a terme. Finalment, van residir al poble de Lagnes (Provença) on van conviure amb els nens francesos a l’escola, van realitzar obres de teatre i exposicions, i van viure amb felicitat lluny dels problemes de la guerra. Malauradament, gran part dels nens van ser repatriats el 1941 per ordre de Franco.

A partir d’aquest moment, Joan Puig Elias va iniciar una vida eminentment política com a maquis i participant molt activament en la recuperació de la Generalitat i la CNT/MLE de l’exili a Toulouse. Però la impossibilitat de fer caure el govern de Franco i la visió del reconeixement internacional que va tenir el van derrotar i va acabar marxant a Brasil.

Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.

Glòria Campoy

Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.