Tanquem trimestre amb la sensació d’haver corregut una marató… però amb obstacles, animals desorientats i alguna empenta des de la graderia. Comencem fort: el 15 d’octubre, vam sortir al carrer amb la vaga per Palestina, perquè la solidaritat internacional no és un eslògan buit sinó una pràctica sindical i política imprescindible. Quan els drets humans són trepitjats, també són cosa nostra.
I després, el gran circ: les negociacions del conveni de l’Ajuntament de Barcelona. Dures? No. Salvatges. Amb un tracte cap a la part social que només podem qualificar de maltractament animal, a base de sessions maratonianes, desgast calculat i tècniques barroeres. L’últim dia mereix capítol a part: més de 30 hores seguides sense dormir. Una tàctica tant vella com efectiva per forçar la signatura de coses impensables, moltes d’elles clarament en contra de les treballadores. Encara no entenem —o potser sí— com la resta de sindicats permeten aquest despropòsit i signen documents sense ni mitja hora per llegir-los. Democràcia sindical exprés, servida freda.
Enmig d’aquest panorama, una llum: la lluita bressol ha estat exemplar. Gràcies a anys de lluites, vagues i manifestacions, s’han arrencat alguns avenços. No suficients, però reals. I sobretot, queda clar que continuarem plantant cara fins a recuperar la dignitat robada i garantir que els infants d’aquesta ciutat tinguin l’atenció que mereixen, no la que surt barata.
Pel que fa a docents, ja ho hem dit i ho repetim: res de res. Ens van extingint per la porta del darrere, sense negociació, sense vergonya i sense explicacions. Silenci administratiu com a estratègia.
Celebrem, això sí, que el PAE hagi aconseguit el que li pertocava: la categoria laboral B. Una gran notícia, tot i que —no ho oblidem— ja estava promesa a l’anterior conveni. Malgrat tot, és un precedent clau que defensarem perquè s’apliqui també a les companyes del Departament d’Educació.
I parlant del Departament: el dia 3, gràcies a la manifestació educativa del 15 de novembre, ens van acceptar finalment un calendari de negociacions raonable fins a finals de febrer. Però no llancem confeti encara. La mesa del 18 de desembre, on tocava parlar de salari, va anar malament: es neguen a incrementar el complement específic. Així no.
Per això, hem anunciat unitàriament una manifestació el 24 de gener i l’inici d’un cicle de vagues a partir de l’11 de febrer, si després de vacances les negociacions continuen encallades. No és una amenaça: és una promesa.
Ens acomiadem felicitant el solstici d’hivern. Que la foscor serveixi per agafar força, escalfar motors i preparar-nos per les lluites que venen. Perquè venen. I ens trobaran dempeus.
Fem-nos respectar!! Recuperem el que és nostre!!
