Hem començat el nou curs amb una jornada de vaga, convocada abans de les vacances de l’estiu, com a resposta a la imposició de la consellera Simó d’avançament del calendari escolar. Aquesta jornada de vaga ha sigut el tret de sortida d’un nou cicle de mobilitzacions que obliguin el Departament d’Educació a negociar les reivindicacions que des de fa dos cursos hi ha sobre la taula.
El nostre objectiu a l’hora de convocar aquesta vaga era mostrar el descontentament de la comunitat educativa davant d’aquesta mesura que ens obliga a iniciar les classes amb només tres dies hàbils de preparació del curs, amb part de la plantilla que s’acaba d’incorporar als centres, nomenats durant l’estiu, i en molts casos amb vacants i substitucions encara sense cobrir. Ens obliga a iniciar les classes amb unes temperatures excessivament elevades i en molts centres encara amb obres inacabades. Aquesta imposició només ha servit per augmentar encara més el nivell d’estrès en què ens trobem el personal docent i la resta de treballadors i treballadores de l’educació.
L’avançament del calendari però és només una mostra del ninguneig constant que patim els professionals de l’educació i de les polítiques educatives improvisades i electoralistes a què ens té acostumats el Departament d’Educació. Amb el canvi de conselleria ha canviat només el to, però el fons continua inalterat. La mesa sectorial que va tenir lloc el dia 5 en va ser una bona mostra de la continuïtat en polítiques superficials i buides, amb una allau de dades i d’eslògans propagandístics que res tenen a veure amb les necessitats reals de l’escola pública i que amaguen el procés de privatització i desmantellament del sistema públic. Un exemple d’això és el malbaratament de recursos públics (50 milions d’euros) destinats a un val escolar universal que només han fet servir la meitat de les famílies. Al mateix temps, cada vegada s’incrementa més la inversió pública en l’escola privada, concertant més grups i més etapes educatives (com és el cas d’infantil 2) i amb plans que venen com inclusius i progressistes i no són més que transvasament de diners públics a mans privades (com el pla de xoc del Consorci de Barcelona). Mentrestant l’escola pública i els professionals que hi treballem estem en un nivell molt crític en tots els àmbits: professional, educatiu, social i democràtic.
En l’àmbit professional mantenim unes condicions laborals a la cua de l’estat pel que fa a poder adquisitiu i el manteniment de retallades de fa més d’una dècada. Ja el curs passat ens vam trobar que en algunes especialitats no s’hi troben docents a la llista per la manca de dignificació de la professió. Per no parlar del patiment de les persones en abús de temporalitat que no s’han pogut estabilitzar per un concurs de mèrits injust i caòtic. A més, aquest curs tindrem professorat novell al centre cobrant la meitat amb un programa Sensei que precaritza encara més la joventut treballadora.
En l’àmbit educatiu s’estan arribant a quotes d’abandonament escolar molt preocupants al mateix temps que el nivell de coneixements i competències de l’alumnat català disminueix en picat, com mostren les darreres proves de competències i observem dia a dia a l’aula. A la manca de recursos humans i materials s’hi afegeix el desgavell pedagògic d’una innovació imposada, incoherent, sense atendre al context, sense temps de coordinació i sense cap base científica.
En l’àmbit social trobem que els centres educatius estan cada cop més segregats, amb centres de primera, de segona, de tercera i inclús de quarta categoria que impedeix la igualtat d’oportunitats i dificulta l’accés al coneixement i la inclusió social als sectors de la població amb menys privilegis i més necessitats.
S’ha aniquilat la democràcia als centres educatius, arran del Decret de Plantilles, d’Autonomia de Centres i de Direccions i s’ha consolidat l’assalt al poder i la capacitat de decisió dels claustres. El professorat i la resta de treballadores (algunes, com el col·lectiu PAE, sense veu ni vot ) ens trobem a mercè de direccions cada cop més autoritàries, que funcionen com un mer eix de transmissió de l’administració i que desenvolupen tasques de recursos humans sense tenir-hi la capacitació.
Per tot això, els qui treballem a l’educació pública ens trobem en una situació límit i diem clar i fort que no podem més, que així no és possible treballar en condicions dignes ni educar ni ensenyar el jovent d’aquest país. Així doncs, davant les paraules buides de la nova consellera, el ninguneig cap a l’escola pública i el menysteniment mostrat cap a les reivindicacions que ens portaven a la convocatòria de vaga d’inici de curs ens vam aixecar de la primera mesa sectorial de negociació a què assistíem i li vam transmetre que si no fa propostes clares i concretes per revertir aquesta situació, només ens trobarà de front, organitzant els treballadors i treballadores de l’educació i combatent el mal govern i la privatització de l’escola pública.
Les nostres demandes són sabudes i clares, les portem treballant des de fa dos cursos amb la resta de sindicats i amb el professorat organitzat de base. Aquests punts són una proposta de mínims que considerem que s’ha d’atendre de forma immediata:
- Recuperació del poder adquisitiu: increment salarial segons l’IPC real, recuperació dels sexennis a 6 anys amb reconeixement del deute i equiparació salarial per tot el personal d’FP i escoles d’arts.
- Augment dels recursos destinats a l’educació pública per a la inclusió: més personal d’atenció educativa i internalització dels serveis educatius externalitzats.
- Pacte d’estabilitat i continuar amb la borsa per municipis com ara.
- Reversió de les retallades: reducció de dues hores lectives a majors de 55 anys i la reducció de les ràtios estructurals.
- Recuperació de la democràcia als centres educatius: derogació del Decret de Plantilles i retorn del poder decisori del claustre pel que fa als projectes educatius i al disseny curricular.
Ara CGT ja som a la mesa sectorial de negociació, però tenim molt clar que sense la pressió constant de la gent organitzada als centres i al carrer no aconseguirem absolutament res.
L’escola pública necessita ara més que mai un sindicalisme coherent, organitzat i combatiu.
La lluita educa. Entre totes, tot.
CGT ENSENYAMENT