En lloc de culpar a famílies i docents: invertiu el 6%!
Van començar responsabilitzant del daltabaix dels resultats del PISA a les alumnes migrants, van continuar amb les famílies en situació de pobresa i, finalment, han trobat el col·lectiu culpable definitiu: el cos docent. Qualsevol excusa és bona per no reconèixer la seva incapacitat per proveir l’escola catalana dels recursos que requereix una educació pública de qualitat i inclusiva. Les dades demostren que és així, donat que Catalunya està a la cua en inversió en educació en percentatge del PIB, només inverteix en educació un 2,52% del seu PIB, gairebé la meitat que altres territoris de l’estat amb millors resultats. Però no, asseguren que la davallada en l’aprenentatge de l’alumnat català es deu a la insuficient formació de les docents i a la manca d’avaluació de la tasca docent. En realitat, les docents catalanes actuals no som pitjors ni estem menys formades que les nostres predecessores ni que les de qualsevol altra regió de l’estat, simplement som utilitzades com a boc expiatori. La característica diferencial de l’educació catalana són les polítiques educatives implementades pels successius governs que segueixen les indicacions de gurús provinents de fundacions privades i privatitzadores que desconeixen la complexa realitat actual de les aules.
A diferència del que passa a altres territoris, a Catalunya els decrets de plantilles, autonomia i direccions han abolit la democràcia als centres reproduint dinàmiques pròpies de l’empresa privada. Fa uns anys els claustres triaven a les direccions, ara són les direccions les que trien a dit als claustres. Així, la selecció de personal cada cop s’allunya més dels criteris de transparència i igualtat, mentre les treballadores deuen obediència cega a les direccions a canvi de ser reclamades pel curs següent. Aquesta dinàmica ha tingut com a conseqüència que ens han imposat l’aplicació d’una falsa innovació educativa que moltes docents hem considerat poc adient en determinats contextos.
Es posa el focus en la formació de les docents, però cada vegada se’ns deixa menys temps per formar-nos (excés de burocràcia i manca de temps per preparar el curs per l’avançament del calendari) i va minvant la seva qualitat, ja que sovint ve imposada pel Departament de la mà de fundacions i empreses privades alienes al que passa a les aules. Fins i tot, creen formacions precaritzadores com el programa Sensei. La realitat és que moltes docents ens formem cada dia pel nostre compte i, en molts casos, no tenim incentius per fer els cursos que ofereix el departament a causa de la seva ínfima qualitat.
Tenim experiència més que suficient per saber que quan la consellera proposa “l’avaluació del sistema” en realitat està referint-se a l’avaluació de la tasca docent. A més, no és cert que aquesta tasca docent no sigui avaluada, ben al contrari, l’autoavaluem constantment a l’aula i la coavaluem amb els nostres companys tant a reunions formals (equips docents, coordinacions, avaluacions…) com informals. En realitat es tracta de l’enèsim intent de posar en dubte la nostra professionalitat mitjançant avaluacions sense sentit que impliquen un augment de la burocràcia, l’estrès i l’ansietat, en un col·lectiu en el qual 2 de cada 5 docents han experimentat ansietat i depressió. Ja n’estem fartes d’aquesta hostilitat cap a les docents que ha provocat que cada cop més companyes ens plantegem abandonar la professió deixant les borses buides, ja que si segueixen degradant la professió és previsible que cada cop menys treballadores vulguin dedicar-se a la docència. El que cal avaluar és la gestió del departament.
En definitiva, no cal esperar que vinguin governs neoliberals ni fundacions privades a explicar-nos els mals de l’educació, sinó que som les mateixes treballadores qui tenim la legitimitat i el coneixement per millorar l’educació pública i posar-la al servei de la classe treballadora, nosaltres som les expertes i no els gurús de fundacions que no han entrat en una aula en dècades. No necessitem incentius per millorar la tasca docent, la millora de la pública passa necessàriament per baixar ràtios, combatre la segregació escolar, incrementar recursos i recuperar la participació de la comunitat educativa i els moviments socials transformadors als centres educatius.
Des de CGT tenim molt clar que les “mesures profundes” de què parla la consellera Simó no solucionaran les mancances i problemes als quals fem front dia rere dia les treballadores a les aules. Cal un increment exponencial de recursos i la derogació de la LEC per retornar la democràcia als centres educatius.
Si hem de fer autocrítica com a col·lectiu NO és per les generalitzacions simplistes i falsàries que ens atribueixen, sinó perquè, mentre totes les docents observàvem com s’anava deteriorant el sistema educatiu, només una part participàvem de les mobilitzacions i fèiem vaga. Queixar-te als passadissos o a la sala de professors només serveix per desfogar-te. Si realment vols canviar les coses, organitza’t al teu centre, participa en les vagues i mobilitzacions i afilia’t a un sindicat que lluita. Entre totes, TOT!