L’aplicació de la sisena hora a l’escola pública, en molts casos, ha estat un factor greu de desestabilització organitzativa en una institució que ja tenia una salut delicada. Un mes després d’haver començat el curs, la consciència del daltabaix era molt estesa dins del món educatiu i, amb discreció, ja se n’explicaven les mil i una barbaritats. Dir-ho en veu alta, llavors, em va merèixer més d’una crítica severa, com si anunciar que s’acosta un terratrèmol et fes responsable dels mals que pot provocar. Sempre he estat a favor d’una escola pública de qualitat com a garantia de cohesió social, igualtat d’oportunitats i progrés nacional. Sempre he defensat l’autoestima d’una escola que, durant molts anys, és qui ha portat el pes d’aquestes responsabilitats amb un mèrit i una competència enormes, que algun dia caldrà agrair-li de manera explícita. I sí, també he estat a favor d’igualar les condicions docents de l’escola pública i la concertada, cosa que en part -només en part- passava pel nombre total d’hores lectives anuals.
Ara bé, precisament en defensa de l’escola pública catalana i del sistema educatiu en general, he de dir que la manera com s’ha introduït la sisena hora ha estat un cop dur just quan es necessitava el màxim suport per resistir un dels embats més complexos dels darrers trenta anys: la d’un creixement demogràfic inesperat i fora de control. La sisena hora pot haver engegat a dida l’oportunitat que era el Pacte Nacional per l’Educació. I que ningú no rigui: la desestabilització del sistema educatiu públic ja comença a afectar també l’escola concertada. Una vegada més, els grans principis i la moderada il•lusió dels actors educatius de fa un any han quedat amenaçats per les tensions a què ha abocat aquesta decisió que, en un país de ciutadans mínimament exigents, hauria portat a la dimissió o el cessament inapel•lable dels que l’han aplicada.
En aquestes circumstàncies, discutir la tercera hora de castellà, esdevé ociós per no dir surrealista: el castellà -per a desesperació del conseller- el pot acabar fent a Cornellà un especialista de música amb accent d’Olot. Protestar per la tercera hora ara només té sentit des d’una perspectiva estrictament política, vull dir, a l’hora de preguntar “qui mana aquí?”. Però des d’un punt de vista docent, preocupar-se per una hora més de castellà quan no es poden garantir les substitucions per malaltia ni els mestres amb titulació adequada, quan s’ha deixat sense mestres les llars d’infants i quan titulats inexperts -als quals s’ha ofert i han acceptat una feina de manera irresponsable- acaben el dia desesperats, és per fer-se un tip de riure. I que no se’m digui que això només afecta un 10 o un 15 per cent del professorat, perquè en la situació actual, amb menys i tot n’hi ha prou per provocar, com a mínim, el desànim col•lectiu.
La decisió d’implantar massivament la sisena hora a l’escola pública reuneix tots els defectes propis d’una administració ineficaç. Les presses no venien d’una necessitat demanada pel col•lectiu de mestres, sinó de l’oportunisme polític. El grau d’imprevisió ha estat d’unes dimensions incommensurables. Les conseqüències no volgudes han estat superiors als beneficis que es buscaven. Per acabar-ho d’arrodonir, l’administració actual no reconeix el desastre i insisteix a agreujar la situació el curs vinent. I tot, és clar, des del silenci dels que volen defensar el bon nom de l’escola pública, dels que han d’assumir sobre les seves espatlles la responsabilitat de gestionar el desgavell, i dels pocs que compten treure’n algun avantatge personal. Tal com s’ha plantejat, la sisena hora és un cas clar de solució equivocada a un problema inexistent.
Perquè, a veure: si allò que havia de resoldre era la millora de la qualitat docent, si es tractava de posar-se a l’alçada hipotètica de l’escola concertada, és clar que s’ha aconseguit just el contrari. La sisena hora només s’entén com una concessió fàcil a l’exigència dels pares de tenir una hora més de servei públic gratuït i de pagar una hora menys d’activat extraescolar. Però si es volia encarar de veritat el desafiament de la qualitat, això exigia més ambició. Amb aquest vint per cent més de temps lectiu s’haurien pogut abreujar les vacances d’estiu, excessivament llargues; reordenar el calendari escolar en el seu conjunt i acabar amb el desastre d’una Setmana Santa mòbil; fer horari de matí i obrir l’escola a la tarda a les associacions de pares i al barri per a encabir-hi activitats complementàries; pactar, a canvi del sobreesforç laboral, la introducció -urgentíssima- dels sabàtics per a la formació permanent del mestre, etc.
En contra de tot sentit comú, però, l’administració -aquí i allà- es dedica a discutir quantes hores s’han de fer de cada matèria. ¿És la tercera hora més de castellà a la setmana la que salvarà el futur dels nostres nois i noies? De cap manera! Haurà estat la sisena hora diària la que haurà introduït al sistema escolar un nivell suficient d’incompetència per retardar cinc o sis anys -vull ser positiu- l’arribada de veritables solucions i la recuperació de l’autoestima que necessitava per fer front als desafiaments que ja tenia plantejats. L’escola resistirà, sí, però seguirà congriant desafecte cap un país que, certament, se l’estima ben poc.
Salvador Cardús i Ros
Sociòleg i periodista
(AVUI, 23 de març de 2007).