Sobre el piquet de la vaga d’Educació del 6 de Setembre
Després de la primera vaga feta en un inici de curs, ens cal exposar el sentit que tenia i té assenyalar la Fundació Jaume Bofill en el piquet.
El motiu s’enfoca des dues perspectives diferents. En primer lloc, el fet que la Fundació és un ens privat amb gran influència en les polítiques públiques educatives de Catalunya. En segon lloc, la Fundació com a element simbòlic que representa el continu atac neoliberal a allò públic. Dos motius, com s’hi pot veure, fortament entrellaçats.
La complexitat del conflicte amb la Fundació Jaume Bofill transcendeix un simple posicionament pamfletari, que es redueix a dir que tots els malestars del professorat provenen únicament de l’acció de l’entitat en qüestió.
En els darrers anys, el Departament d’Educació de Catalunya ha volgut imposar amb polítiques agressives determinats models d’innovació educativa. No obstant això, l’òrgan públic administratiu d’educació no disposa d’un personal tècnic ni d’una infraestructura suficient per elaborar de forma autònoma estudis i plans de polítiques educatives. D’aquesta forma, el Departament es veu obligat de facto a delegar les tasques tècniques a un òrgan extern que disposi dels recursos suficients per poder fer un estudi eficient i complert del sistema educatiu i elaborar-ne polítiques.
La Fundació Jaume Bofill ha traslladat que les seves anàlisis van en una direcció amb la qual els sindicats (en el cas d’USTEC i CGT) hi estaríem d’acord; es queixen que els ataca tothom (departament i sindicats) i asseguren que no amaguen interessos lucratius de desmantellament del sistema públic.
Podríem estar-hi d’acord, però aquest no és l’element central de la crítica. Degut al buit que hem descrit, la Fundació Jaume Bofill, que és producte d’un capitalisme filantròpic, té gran influència en el Departament. Aquest és l’organisme que disposa de prou recursos per a la investigació educativa i així ha esdevingut la veu amb més autoritat per marcar la línia de les polítiques educatives.
Aquest fet, juntament a figures que han saltat cap a càrrecs del Departament, com és Joan Cuevas, que ocupa la posició de Direcció General d’Innovació, Digitalització, Currículum i Llengües, fan preguntar-nos quina és la separació que hi ha entre el Departament i un ens privat com la Fundació Bofill. El dins i el fora es difuminen i la inacció en les tasques tècniques d’investigació i anàlisi de polítiques públiques queden en mans d’una entitat que està finançada en un 95% per capital privat i la qual fins al 2020 rebia grans aportacions econòmiques per part de la La Caixa.
La Conselleria (o ERC) hauria de prendre un paper responsable si vol implantar polítiques per tal de modernitzar el sistema educatiu. Tal responsabilitat començaria per crear una infraestructura autònoma i independent que cregués en allò públic i que tingués la capacitat de fer les tasques tècniques d’investigació i de propostes de polítiques públiques necessàries. D’altra forma, tot el seu suposat discurs d’innovació pedagògica és màrqueting (fum) i deixa el sistema educatiu a mercè d’un capital privat que resta a l’espera de trobar el moment òptim per desballestar de forma definitiva allò públic.
No es tracta de no voler innovar, sinó que es tracta de no voler una proposta educativa que vagi de dalt a baix i de fora a endins. No volem una proposta que es cuini fora de les aules, en laboratoris educatius d’una fundació privada. Sí apostem per un procés de renovació pedagògica que sigui substancial i no superficial, no basat en maximalismes, no basat en falses dicotomies (com el de sistema tradicional vs. modern), arrelat al territori i a la casuística de cada centre, adaptat als ritmes de les docents, amb els acompanyaments demandats per aquestes i sense que suposi una burocratització contínua de l’educació.
L’altre motiu de l’assenyalament és el simbolisme que té una entitat com la Fundació Jaume Bofill en tant que ens privat que orbita al voltant del sistema educatiu.
El sistema educatiu públic català està envoltat i assetjat per tota una indústria privada sempre a l’aguait per extreure-hi benefici i a l’expectativa de futures privatitzacions. Ja siguin entitats relacionades amb formació de professorat i la generació de programes d’innovació com ED Building, on hi ha treballat l’ex-secretària de transformació educativa, Núria Mora; d’altres relacionades amb el lleure, com la Fundació Pere Tarrés (on hi va treballar també Joan Cuevas) un imperi construït al voltant de la indústria del lleure, que gestiona extraescolars, menjadors o programes com l’ÈXIT per mitjà d’una forta precarització i extracció de plusvàlua de les seves treballadores; o, per descomptat, la Fundació Jaume Bofill, com a exemple de think tanks educatius.
Assenyalar la Fundació Jaume Bofill és assenyalar l’ofensiva neoliberal que porta en marxa des de fa dècades i que busca sempre nous mercats per explotar. Mani qui mani, mentre posi en perill allò que és de totes, ens hi trobarà de cara.
CGT Ensenyament